EL NERVIOSISME

EL NERVIOSISME

Estava molt nerviós, perquè sàvia que era un dia important, sobretot per mi. Era un dia d’entre 365 dies, era el meu dia o millor dit el dia del meu aniversari...  durant tot l’estiu m’havia preparat la millor festa.

         Però una cosa em va passar... aquell dia vaig veure que coincidia amb una festa de platja d’Aro, se’m va trencar el cor quant ho vaig descobrir, però, no volia que s’espatllés sabia que vindria menys gent però no em podia tirar enrere.

         Per fi van arribar els primers invitats i seguit dels altres. Per la festa havia preparat només dues activitats:

1-    Fer una mena de gimcana per el bosc

2-    Dormir en una haima (tenda de campanya índia)

Anem per passos, parlem de la gimcana...va ser un fracàs absolut. Tot va començar a mitja gimcana quan ens van perseguir uns gossos que es van escapar ( al final després de córrer vam veure que no feien res) i tot seguit a la penúltima prova que estava molt lluny de casa, va començar a ploure! El meu pare ens va haver venir a buscar amb el cotxe.

I quan vam arribar a casa la haima que estava a l’exterior es va mullar amb el meu equip de música a dins i les llums... va ser un fracàs absolut, però, mirat d’una altra part te n’adones  que ha estat una aventura i que els convidats no s’ho han passat tan malament com em creia.

Aquell va ser un dia inoblidable i crec que per els invitats també.

Vull Llegir

Vull llegir

Punt de vista narratiu, el punt de vista de la mare.

El matí després de Nadal, em vaig deixondar cansada de la discussió que vaig tenir amb el meu fill. Va ser el Nadal més pèrfid de la meva vida. El meu cabaler, es va discutir amb mi, va ser per el següent discerniment: l’únic do(regal) que li vaig fer és un llibre de 1200 pàgines. Li vaig fer aquest regal i li vaig dir:

-          Si no t’acabis el llibre abans de reis, no tindràs cap més regal.

Ell rebotit, em va dir de tot i més. Però jo sé que ho vaig fer pel seu bé. Potser no era la millor manera perquè vegi que llegir és un bon mitjà per instruir-se i divertir-se. Al cap i a la fi tots som bons pares i tant si ho hagués fet com si no li hagués donat tots els regals, però ell no ho sap. Jo estaria més entonant si ho fa, però si no ho fa, estaré decebuda i melangia(trista).

Seguidament, ell i jo ens vam posar a parlar seriosament:

-          Fill, jo no vull que t’enfadis amb mi, jo el que procuro és que tinguis una bona carrera i una bona vida professional i asserenada. Tu també no?

-          Sí, mare. Ja sé que m’estimes, i que procures per mi, però no creus que exageres una mica? Mira mare, fem una cosa: a mi aquest llibre no m’agrada, si vols, l’anem a canviar i n’agafo un de millor i... no tan llarg.

-          Tens raó, fill, tracte fet. Demà mateix ens aixecarem aviat i rutllem cap a la botiga.

Punt de vista narratiu, el punt de vista de el nen.

Avui m’he aixecat xiroi, alegre per haver pogut resoldre els problemes ahir a la nit amb la meva mare, i exultant per tenir un nou objectiu: un bon llibre que tindré d’aquí poc i que quan l’acabi, a sobre de trobar-li la sapidesa a llegir com diu la meva mare, tindré els meus regals de reis! No puc esperançar a veure quins llibres hi ha a l’establiment i a més a més a veure quins regals m’esperen. Espero que valguin la pena.

El mundo de Ruff

El mundo de Ruff

Hola soy Ruff, cuando era pequeño trabajaba en un campo de trabajo infantil, y ahora me gustaría dar mi opinión sobre ese tema.

Yo opino que…

El campo de trabajo infantil, es un horror de vida. Te cuidan mal, no te dan una ración de comida lo suficiente para una persona, y las camas son como piedras. Solo es un sueño para nosotros, nuestras “camas” eran los suelos. Yo pasé desde los 4 hasta  los 16  en estos campos y os puedo asegurar que salí de allí de milagro. En realidad no salí, sino que me escapé… vosotros no sabéis lo que es trabajar de minero a los 4 años… cuando, en una vida normal, tu padre te tendría que llevar en brazos, desde el coche hasta tu casa, por la noche después de una fiesta de cumpleaños. Vosotros no sabéis lo que es trabajar duro de 6 de la mañana a 10 de la noche sin casi ni parar un ratito para descansar. Ni tampoco sabéis que en estos campos de trabajo, que existen muchos en el mundo, muchos amigos míos los he visto caer al suelo de cansancio, de trabajar duro tantos años y tantas horas y cobrando la misma “pensión alimenticia”.  Yo en mi vida, desearía que a ninguno de los niños que me estáis leyendo esto, os raptasen a los cuatro años y os pasara todo lo que me sucedió a mí. No se si habría aguantado dos años más. Fue un horror y antes de repetirlo, ¡me suicidaría!

Ahora, mientras estáis leyendo este texto, infinidad de niños como yo están siendo maltratados, pegados y violados.

Lo mejor que podríais hacer cuando tengáis hijos, es tenerles con mucha seguridad, porque, por ejemplo, los centros comerciales, es un sitio muy fácil para raptar  a un niño mientras mira un aparador. Su táctica es cogerlos, luego taparles la boca y seguidamente enviarlos a un camerino para cambiarles la ropa y cortarles el pelo para que no lo reconozcan. Ahora os preguntaréis cómo es que el niño/a no grita socorro? Pues se ve que les hacen tragar una pastilla que te deja afónico y al mismo tiempo atontado. Es como un tipo de droga, incluso veces provoca la muerte o que pierdan la voz para siempre.

Así que ojo por donde pisáis, y vigilad a vuestros hijos con sucesión.